dijous, 7 de maig de 2009

L'oïda


COM ÉS L’ÒRGAN DE L’OÏDA


En primer lloc, hi ha el pavelló, o sigui, l’orella, amb un forat cap endins (el conducte auditiu extern), per on arriben els sons fins al timpà. El timpà és com un tap de forma circular, torçat cap endins, de membrana fibrosa, prim i transparent. Quan el so arriba al timpà, aquest vibra i transmet la vibració a tres ossets anomenats martell, enclusa i estrep, que constitueixen junt amb el timpà l’orella mitjana. L’estrep trasllada la vibració del so a l’orella interna, un veritable laberint ossi que acaba en un os anomenat cargol. El so es propaga per mitjà de líquids, fins arribar al nervi auditiu que, al seu torn, desencadena una sèrie d’impulsos i comunica el so a l’àrea auditiva del cervell. El cervell classifica i determina el so: ens diu d’on procedeix, què o qui l’ha emès, etc.


I, QUÈ PASSA AMB ELS SORDS?


Els sords de naixement també són muts. Això és així perquè la parla l’adquirim escoltant i educant l’orella amb els sons del llenguatge. Si no hi ha oïda, no hi ha so; si no hi ha so, no hi ha llenguatge.

Fa uns dos-cents anys, un francès, l’abat l’Eppée, va conèixer dues noies sordes-mudes que instruí i educà amb signes convencionals. Si ens fixem com parlen dos sords-muts amb l’ajut de gestos i signes fets amb les mans i els dits, reconeixerem els signes de l’abat l’Eppée.

A començaments del segle XX, una cèlebre dona americana anomenada Hellen Keller, cega i sorda-muda des dels dinou mesos, va demostrar a través del llibre Out of the dark (sortir de la foscor), adaptat anys després al cinema, la possibilitat d’aprendre a enraonar estudiant el moviment dels llavis. Hellen Keller va seguir probablement el mètode de Heinicke, que va crear un sistema per a la lectura dels moviments de la boca.


QUAN LA SORDESA NO ÉS DE NAIXEMENT


En aquest cas no és tant complicat, ja que si la sordesa no és total, sempre hi ha la possiblitat d’adaptar un aparell electrònic a l’orella. Moltes persones hi senten poc o amb dificultat i continuen fent vida normal.

Tenir bona orella és important.

L’oïda ens permet de viure millor amb els altres.

Apreciar i conèixer el món que ens envolta, gaudir dels sons que enalteixen l’esperit. Val la pena de tenir-ne cura.

2 comentaris:

  1. asto es una merdaaaa!!!!

    ResponElimina
  2. no és veritat que els sords siguin muts, em sap greu, però l'informació que esteu oferint és errònea.
    Els sords sóc completament capaços de parlar, la pròxima vegada siuspalu, iformeu-vos millor.

    ResponElimina