El gust

LA LLENGUA I EL SENTIT DEL GUST

Mirant la llengua en un mirall, observem a la seva superfície una mena de granets o botons, anomenats en anatomia “papil·les gustatives”. N’hi ha de diferents classes i noms, però a nosaltres ens interessa saber que a la punta i a les vores de la llengua hi ha al voltant de 200 papil·les fungiformes, i que a la part interior de la llengua, tocant a les amígdales es troben les papil·les calciformes curiosament alineades, formant la lleva V (vista en el mirall a l’inrevés). A les mucoses i al sostre de la boca hi ha diverses glàndules que col·laboren en la funció de determinar el gust. Tots aquests elements reaccionen davant qualsevol substància química enviant estímuls al cervell perquè classifiqui i determini el gust rebut per la llengua.

EL SENTIT DEL GUST, DISTINGEIX TOTS ELS GUSTOS?

No. En realitat els òrgans del sentit del gust distingeixen exclusivament quatre gustos bàsics: dolç, salat, agre i amarg. Si ens hi fixem, tots els sabors giren entorn d’aquests quatre gustos o en són derivats.

I SI UN ESTÀ REFREDAT?

Quan ens refredem una quantitat extra de mucositat envaeix i cobreix les fosses nasals, la capacitat olfactiva de les quals resta automàticament disminuïda. En conseqüència, el sentit del gust és menys sensible. Ja se sap: quan s’està constipat no s’acostumen a apreciar sabors ni gustos.

LA SAL, EL SUCRE I LA SALUT

Hi ha gustos que maten. El menjar sense sal és desagradable, però l’excés de sal i fins i tot la sal en la mesura justa, poden ser perjudicials per a la salut i especialment per a les malalties del cor. El cafè sense sucre pot tenir gust amargant, però també és cert que quan hi ha un excés de sucre a la sang es produeix la diabetis, una malaltia que pot ser lleu i tolerable o bé greu i irreversible, segons que el malalt prengui begudes, licors i aliments dolços o segueixi una dieta apropiada. De tota manera, el sentit del gust pot proporcional moltes satisfaccions, menjant i bevent sense excessos.

Dolç, agre, amarg, salat...bo, dolent.

El sentit del gust ens serveix per a saber si aquests pols blancs són sucre o sal, si la taronja és dolça o amargant, si la llet és bona o agra...

Un sentit molt necessari, el del gust.

L'olfacte

És un òrgan relativament senzill comparat amb els de la vista i l’oïda.

La zona receptora de l’olfacte es troba es troba a la mucosa de la part superior de la cavitat nasal, és dir, tocant a l’anomenat cornet superior. Aquesta activitat olfactòria és rebuda i transmesa pel bulb olfactori i els seus derivats centre i tracte de l’olfacte.

En la zona receptora hi ha un sèrie de ramificacions nervioses que provenen del bulb olfactori, que són extremadament sensibles i reaccionen al més mínim senyal d’olor. Una de les coses que els passa és que se saturen d’olor i una olor que inicialment l’hem percebut amb molta intensitat, al cap d’una estona ja ni la notem. Un exemple és quan ens podem colònia al matí, només sentim l’olor en el moment que ens la posem, al cap d’una estona ja no en sentim l’olor, només la sent la gent que tenim al nostre costat.

La vista

Si ens mirem l’ull de perfil, tallat pel mig, mirant cap a la dreta, el primer que trobem són les parpelles rematades per les pestanyes; a continuació ve la còrnia, una mena de lent convexa; després un espai o cambra anterior, ple d’un líquid anomenat humor aquós, també transparent,tot segui el tall de l’iris, una mena de cèrcol de fibres musculars, amb un forat central, la pupil·la, que es tanca més o menys segons la quantitat de llum que arriba a l’ull i a continuació el cristal·lí, una lent biconvexa tan fina i perfecta com el millor dels objectius fotogràfics, que és belluga i és elàstica, transformant-se en una lent més o menys convexa, segons la distància a què es troba el subjecte o l’objecte. A continuació es troba la cavitat posterior, plena d’una substància gelatinosa, tova, transparent, anomenada cos vitri. Al fons, cobrint per dins el pla posterior del globus, la retina, constituïda per teixit nerviós amb milions de neurones fotoreceptores, bastons i cons, que mitjançant el nervi òptic transmeten imatges al cervell.

COM FUNCIONA L’ULL

Quan obrim les parpelles, automàticament la pupil·la s’obre o es tanca d’acord amb la quantitat de llum que rep. La imatge passa pel cristal·lí i es projecta en el pla esfèric de la retina. Les neurones fotoreceptores de la retina en rebre la imatge, generen milions d’impulsos que transmeten al cervell. El cervell ens diu aleshores què veiem, el color, la mida, la forma, la distància...

QUAN L’ULL NO FUNCIONA

Quan l’ull no funciona es produeix la ceguesa, que pot ser de naixement o bé adquirida per alguna malaltia o accident. Entre les causes de la ceguesa de naixement hi ha l’oftàlmia o conjuntivitis purulenta del nadó, encomanada per blennorràgia de la mare. El terme conjuntivitis significa en aquest cas, infecció molt greu de la conjuntiva, un tel molt delicat que cobreix la part interior de la parpella i la part frontal del globus ocular. Un tractament mèdic adequat, des del moment de nàixer la criatura, pot resoldre a temps aquesta greu malaltia. La ceguesa també pot ser deguda a altres causa, com la conjuntivitis crònica, que és dóna en països pobres, mal alimentats i mancats d’higiene. Una altra causa pot ser per atròfia del nervi ocular o per malalties del globus ocular, com per exemple la miopia o glaucoma, o bé per algun altre tipus d’infeccions, com les inflamacions del ronyó, una quantitat elevada i permanent de sucre a la sang (diabetis), per enduriment del teixit conjuntin de l’escleròtica (esclerosi), a part dels accidents de treball o de circulació que també ens poden afectar l’ull.

QUÈ PASSA AMB ELS CECS?

Que moltes persones que són cegues i treballen. És pot dur una vida completament normal i ser cec, perquè hi ha mitjans per suplir el sentit de la vista, com per exemple, acompanyar-se d’un gos-guia. Els cecs llegeixen llibres amb el sistema d’escriptura en relleu inventat pel cec Louis Braille l’any 1852

El cec exercita i augmenta la sensibilitat dels altres sentits, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte, particularment aquests dos últims, fins a extrems insospitats. Per això, el cec identifica de seguida tots els sorolls, les passes de cada persona, el cop d’una porta en tancar-la i qui l’ha tancada; és capaç de calcular distàncies, trajectes, obstacles, de viure, pràcticament, com si no fos cec.

“BANCS D’ULLS”

Els avenços de la medicina i de la cirurgia resolen cada dia més i millor, les malalties de la vista. El despreniment de retina o el transplantament de còrnia, per exemple, són intervencions que no presenten cap perill i donen bon resultat. En algunes clíniques i hospitals existeixen “bancs d’ulls” perquè qualsevol persona pugui “deixar” en vida, els seus ulls, perquè quan mori, siguin utilitzats per a trasplantar a un malalt, alguna part de l’òrgan de la vista.

DOS ULLS PER TOTA LA VIDA

A part de les infeccions més menys greus relacionades amb la ceguesa, la vista pot tenir nombroses alteracions de tipus òptic que es poden resoldre amb ulleres graduades. Això passa amb la miopia, o vista cura; la presbícia, o vista cansada, l’estrabisme o mirada guerxa, etc. En qualsevol cas, sempre que tinguem algun símptoma anormal hem de consultar l’oculista. Només tenim dos ulls, i són per tota la vida!

El tacte

CINC SENTITS EN UN

En principi sembla que el sentit del tacte és més aviat secundari, però quan pensem que gràcies a ell coneixem les qualitats essencials dels cossos, ajudem i eduquem la vista, corregim errors òptics, associem els colors a les formes i a les distàncies, i fins i tot podem caminar per una habitació a les fosques; quan pensem que els cecs “tenen els ull” en el tacte, reconeixem la importància d’aquest sentit que ens permet de tocar, d’endevinar, d’aprendre.

Per això, hi ha psicòlegs que diuen que el tacte és un compendi dels cinc sentits.

EL TACTE I LES TEXTURES DELS COSSOS

Per valorar millor la importància del tacte, hem de recordar que tots els cossos ofereixen a la superfície una aparença o textura particular que el nostre sentit del tacte, amb l’ajut del cervell, reconeix, associa i determina a l’acte. Si preguntem: Escorça aspra en un cos cilíndric d’un diàmetre que puguin abraçar les mans? Ens vindrà al cap el tronc d’un arbre. Si diem: superfície plana, vertical, rectangular, fia, emmarcada, completament llisa i freda? Pensarem en el vidre d’una finestra i si diem: objecte cilíndric, llis, del gruix i llargada d’un llapis, acabat en punt per un extrem i per l’altra en un part que s’endevina metàl·lica perquè és més dura, llisa i freda, aquesta part rematada per un feix de fils? Ens referirem a un pinzell fi.

Certament la informació que rebem del tacte és extraordinària.

EL TACTE, LA CALOR I ELFRED

L’òrgan del tacte, és a dir la pell, és sensible no solament a la textura i a la forma dels cossos, sinó també a la calor i al fred. Aquesta qualitat és important: significa un complement que ens ajuda a la identificació dels cossos. Si un animal està immòbil, però està calent, és senyal que és viu, adormit o malalt. Si l’animal a més d’immòbil està fred, glaçat, podem pensar que és mort. El sentit de la vista ens pot ajudar a desxifrar la incògnita, però en aquest cas i en molts altres el sentit que diagnostica és el tacte.

ELS CECS “HI VEUEN I LLEGEIXEN” AMB EL TACTE

Un cec no “hi veu” amb el tacte, però pot veure-hi i llegir gràcies a aquest sentit. Fa molts anys, un cec anomenat Loquis Braille va inventar un sistema de lectura en què les lletres són signes en relleu, de manera que les pàgines del llibre, en comptes de ser impreses amb lletres i paraules, apareixen amb una sèrie de signes en relleu. El cec passa els dits per damunts dels sortints...i llegeix, exactament igual com nosaltres els vidents passem els ulls per damunt de les lletres i llegim. Que consti que aquestes qualitats extraordinàries del tacte es donen en part, en el cas dels cecs, a la circumstància que la manca del sentit de la vista els crea un desenvolupament molt més gran de les facultats i les funcions d’altres sentits.

L'oïda

COM ÉS L’ÒRGAN DE L’OÏDA

En primer lloc, hi ha el pavelló, o sigui, l’orella, amb un forat cap endins (el conducte auditiu extern), per on arriben els sons fins al timpà. El timpà és com un tap de forma circular, torçat cap endins, de membrana fibrosa, prim i transparent. Quan el so arriba al timpà, aquest vibra i transmet la vibració a tres ossets anomenats martell, enclusa i estrep, que constitueixen junt amb el timpà l’orella mitjana. L’estrep trasllada la vibració del so a l’orella interna, un veritable laberint ossi que acaba en un os anomenat cargol. El so es propaga per mitjà de líquids, fins arribar al nervi auditiu que, al seu torn, desencadena una sèrie d’impulsos i comunica el so a l’àrea auditiva del cervell. El cervell classifica i determina el so: ens diu d’on procedeix, què o qui l’ha emès, etc.

I, QUÈ PASSA AMB ELS SORDS?

Els sords de naixement també són muts. Això és així perquè la parla l’adquirim escoltant i educant l’orella amb els sons del llenguatge. Si no hi ha oïda, no hi ha so; si no hi ha so, no hi ha llenguatge.

Fa uns dos-cents anys, un francès, l’abat l’Eppée, va conèixer dues noies sordes-mudes que instruí i educà amb signes convencionals. Si ens fixem com parlen dos sords-muts amb l’ajut de gestos i signes fets amb les mans i els dits, reconeixerem els signes de l’abat l’Eppée.

A començaments del segle XX, una cèlebre dona americana anomenada Hellen Keller, cega i sorda-muda des dels dinou mesos, va demostrar a través del llibre Out of the dark (sortir de la foscor), adaptat anys després al cinema, la possibilitat d’aprendre a enraonar estudiant el moviment dels llavis. Hellen Keller va seguir probablement el mètode de Heinicke, que va crear un sistema per a la lectura dels moviments de la boca.

QUAN LA SORDESA NO ÉS DE NAIXEMENT

En aquest cas no és tant complicat, ja que si la sordesa no és total, sempre hi ha la possiblitat d’adaptar un aparell electrònic a l’orella. Moltes persones hi senten poc o amb dificultat i continuen fent vida normal.

Tenir bona orella és important.

L’oïda ens permet de viure millor amb els altres.

Apreciar i conèixer el món que ens envolta, gaudir dels sons que enalteixen l’esperit. Val la pena de tenir-ne cura.